Tour de mosques

Avui l’aigua esbandeix París. La finestra és mig oberta i l’olor de la pluja suavitza la calor d’aquests dies. Dues mosques petites giren dibuixant cercles al centre del menjador. No tenen res a fer, o potser han trobat el sentit de l’existència? Girar sense miraments, fins que el món s’acabi. I no és això el que fem nosaltres? És igual. S’ajunten i se separen mentre donen voltes, a vegades amb alguna batzegada fora de guió, però sempre amb la mateixa finalitat: iniciar una altra volta. Acabar-la. En fi.

La qüestió és que em recorden als ciclistes del Tour de France. Realment és impressionant veure tantes persones a sobre d’una bicicleta, a pocs centímetres els uns dels altres, en perfecta sintonia. És d’aquelles coses que són boniques però fan patir. Potser fan patir precisament perquè són tan boniques, i la bellesa, als ulls dels humans, no sol ser eterna. No s'aturen (com a molt, un stop exprés per fer pipí, tot i que avui en dia els poden multar si ensenyen massa "el paisatge") i cauen poques vegades, tenint en compte el risc al qual s’exposen.

A part de l’estètica de grup, el codi de samarretes i tota la pesca, trobo que les dinàmiques són bastant interessants. En primer lloc, pots ser un ciclista bo que es posa al davant de tot i atura el vent pels que el segueixen. Al principi de la carrera, els que es posen al davant són els més prescindibles, com a la guerra. Normalment, els preferits comencen al mig, ben tapadets. Al cap d’una estona, com un banc de peixos, hi ha un canvi de posicions. Els que ja s’han cansat de ser al davant es poden moure a una posició posterior i fer menys força. Els del mig proven de guanyar terreny i fins i tot deixar enrere els companys que han lluitat tant per parar el vent. S’han d’afanyar, però, perquè en aquest tipus de carrera sembla que puguis confiar en tothom, però no pots confiar en ningú. Hi ha un sentit de comunitat, de lleialtat al peloton, i al mateix temps es pot coure una échappée i deixar la majoria de ciclistes pedalant enrere. És força contradictori, si ho penses bé. Necessites moltes bicicletes per arribar a la meta: tu sol no ho faries a la mateixa velocitat ni en el mateix temps. És impossible. Però, si vols guanyar, has de prendre la decisió conscient de trair-los, d’escapar-te, temptejar les seves forces en el moment més feble. Xupar roda mentre puguis, i després pedalar fort. Vindria a ser això.

Si guanyes l’etapa, et regalen un lleó de peluix. Se li va acudir a un tal Jacques Goddet, i vol simbolitzar la valentia i la ferocitat del guanyador. Em sembla bastant encertat. Has de ser un lleó per creuar la línia final, empenyent la bicicleta amb suor, empès tu, al mateix temps, per un instint animal que sobrepassi tota espurna de consciència. És clar que els lleons també tenen mosques que giren, valentes i dominants, sobre els seus cossos plens de sang després de menjar-se la presa.

Me les he mirat força estona, hipnotitzada. No entenc com no es maregen. Giren, mouen l’aire amb un brunzit dolç. No hem interactuat, però m’agrada pensar que les coses vives ens fem companyia.